Humla, la regió

Simikot és l’única població de tot el districte que pot ser considerada ciutat, amb uns serveis mínims tant de comerç com administratius, com de docència (hi ha una escola i un institut públic i diverses escoles privades); també hi ha serveis hotelers especialment per al turisme religiós hinduista i budista que va al mont Kaylas, al Tibet, una muntanya sagrada no escalada, on s’arriba passant per Simikot i des d’allà, tocant a la frontera xinesa. Hi ha una base de l’exèrcit, una base policial i una presó. Hi ha un petit hospital molt precari, amb dos metges. Diversos dels edificis del complex hospitalari estan tancats. Al districte hi ha uns punts d’assistència sanitària, atesos per personal d’infermeria.

Abans de la farmàcia de Health us Nepal hi havia tres farmàcies que dispensaven fàrmacs sense cap mena de recomanació, sovint caducats i a preus abusius.

El 2019 es va obrir una pista de terra que unia la Xina amb Simikot i des de Simikot a alguns dels pobles propers del districte. Aquest accés permet l’entrada de mercaderies i de tota mena de productes des de la Xina. També afavoreix una millor comunicació dels pobles del districte amb la capital, malgrat que la població segueix utilitzant els camins antics que són més curts, tot i ser més costeruts. Aquesta millora de comunicacions internes dins del districte i amb la Xina ha permès l’arribada de maquinària, camions i jeeps, molts per mitjà d’helicòpters potents, que milloren el moviment de tota mena dins del districte. Tot i això, la població encara ho trasllada tot per mitjà de iacs, cavalls, cabres i sobretot, a l’esquena. Com que les pistes de terra són en terreny amb pendents forts, amb les pluges es tornen intransitables.

La pobresa de la zona és extrema, com es reflecteix als informes que us presentem. Tots els subministraments han d’arribar-hi per via aèria. No hi ha cap línia elèctrica, i la llum s’obté a partir de plaques solars i d’una petita central hidroelèctrica. Però s’interromp amb freqüència, sobretot en els períodes de més demanda, a l’hivern. Moltes cases tenen un panell solar per disposar d’un mínim d’il·luminació. Les xarxes municipals d’aigua i sanejament són molt precàries, l’aigua es condueix a cada punt de consum amb canonades semienterrades pels carrers. En general, el subministrament és a peu de carrer, i no entra a dins de les cases.

Els hotels i algunes cases sí que tenen dipòsits d’aigua propis i també panells per a aigua calenta. La xarxa de sanejament és només per a les aigües grises i està en molt mal estat, sovint circulen pel mig del carrer. Les aigües negres de cada casa van a una fossa sèptica particular. Molta població va a la font pública perquè no pot pagar la petita quota del subministrament individualitzat. Les comunicacions són per antena parabòlica a partir de satèl·lit, amb molta irregularitat.

La comunicació sempre ha de ser unidireccional, és a dir, des d’aquí no sabem quan hi ha connexió. S’hi ha d’establir quan hi ha comunicació.

https://en.wikipedia.org/wiki/Karnali_Province

https://en.wikipedia.org/wiki/Humla_District

Les condicions de vida són molt dures pel clima, per la pobresa del terra, molt erosionat i sobretot per l’aïllament. Hi destaca la ramaderia caprina. Els iacs donen llet i són un mitjà de treball i de transport. Hi destaca el cultiu de pomera i d’un cereal que, molt, s’usa com a ingredient de molts plats. També de nous i d’alguna verdura.

Tot és cultiu de secà adaptat al règim pluvial monsònic, per tant, cultius de recol·lecció a la tardor. El regadiu està limitat a les ribes dels rius i rierols i són de poca extensió. Tot ha de pujar amb avioneta: arròs, llenties, ous, roba, ciment… tot. La vida és de pura subsistència.

Per tenir aigua a peu de casa, s’ha de pagar una taxa. Moltes famílies no poden pagar-ho i acudeixes a l’única font pública.